Les imatges i texts anteriors miren de reconstruir una visita al cementiri d’Hell-Bourg i les reflexions que em va suscitar. Tot i que és més exacte dir que és l’intent d’ imposar un ordre fictici, un bastiment narratiu, a l’assalt de pensaments i sensacions que és qualsevol experiència de la realitat. 

L’ impuls anòmal d’escriure és sovint aquesta recerca d’un relat, l’exigència de sentit que demanem a la fantasmagoria dispersa que ens envolta.

És un tret que els cementiris comparteixen amb l’escriptura. Si la mort és el començament de l’entropia, de la desaparició de tota trama articulada, els llocs d’enterrament manifesten el propòsit de contenir aquesta descomposició. És la seva missió des del bell principi: els túmuls i les tombes de corredor neolítiques ja expressen el desig de construir una història que neutralitzi la fosca, de trenar un fil que connecti el món dels vius i dels morts.

 

En el gust per esbrinar els costums funeraris dels llocs que visito no hi ha cap delectació morbosa. És just el contrari: una celebració de la vida i de les diverses formes que tenen els meus congèneres d’amidar-se amb la nostra enemiga.

Enlloc com al cementiri d'Hell-Bourg he tingut la impressió que hi reeixien. He volgut retre'ls aquest mínim homenatge.