Entre les tombes del cementiri n’hi ha alguna de famosa, d’una glòria provinciana i amable, com la d’Auguste Lacaussade, el poeta parnassià que no volia reposar en la terra freda del nord i de qui en traslladaren les despulles per complir-ne la voluntat. Altres, com la del bandit Volcenay Zitte, no conviden pas a una evocació tan negligent. Aquest sanguinari trinxeraire, que durant l’any 1919 va deixar un rastre d’assassinats, incendis i robatoris a la regió, va ser percaçat per les veïnes muntanyes fins que hi va trobar la mort en una batussa. A Hell-Bourg, però, n’enterraren només el cos: el cap l’enviaren a la capital per donar testimoni de la seva captura. És per això que avui els vells creoles creuen que el seu espectre encara volta pel país, incapaç de trobar la pau.

N’hi ha també de més discretes. Tombes descurades, de les quals se n’ha començat a esborrar el nom. Sepulcres una mica rovellats, d’on pengen esquelets d’antigues corones i només brollen herbotes selvàtiques. Però tampoc en aquest cas sembla que triomfi l’erosió de l’oblit, que el no-res reclami a la fi el seu imperi. Més aviat es té la sensació d’un  lliscament suau cap a l’ignot, d’una entrada benvolguda i sense frisances en un regne de misteri.