top of page

 

 

Al cementiri d’Hell-Bourg s’hi arriba per un camí flanquejat de bells tamarins d’alçada i cases guarnides amb llambrequins de fantasia. És una passejada dolça i distreta, que infon la convicció que aquest no és un recorregut penós, sinó un que paga la pena de fer. I que tot i que curt, permet també petites desviacions, escapades en els marges, aturades en racons ombrius.

 

El cementiri d’Hell-Bourg no es troba, però, al final del camí. No és un terme escindit, un espai separat del poble. Es diria més aviat que s’obre en una cantonada: és l’angle on el boxador recupera l’al·lè i es guareix les ferides abans de posar-se altre cop dempeus. I aquest és el seu  poder primer: concedir-nos la il·lusió que la nostra singlada no s’acaba amb el dia, que només parem a fer una aiguada i continuem després, lleus i per mar serena, a l’altra banda del mur del temps.

 

Al cementiri d'Hell-Bourg la mort  porta un dalla de pega. Cada tomba té davant un planter on creixen els hibiscs i les azalees, les hortènsies i les helicònies, les orquídies i la completa legió de flors que el vigor dels tròpics dreça pertot. Cap sepulcre és igual, cadascun serva la individualitat, el caràcter, la divergència. I així, la bruta força anivelladora que ens derrota quan ens fa uniformes veu limitada llur sobirania.

 

Al cementiri d'Hell-Bourg la mort no sembla gaire més que una esgarrinxada amb un roser i la vida el verdet que creix indeturable per totes les escletxes.

 

 

  • Facebook B & W
  • botowords.jpg
bottom of page