El cementiri d’Hell-Bourg, com tots els cementiris, ensenya que el nostre destí és l’exili; que estem fets per embarrancar en ports llunyans i sucumbir sota cels forasters. I que, després de tot, potser aquesta sigui una sort que haguem d’agrair.
 

Frédéric Rohnstad va néixer a Sant Petersburg i va morir a la Reunió, poc després del triomf de la Revolució Russa. Davant la seva tomba, me’l vaig imaginar com un d’aquells greus oficials de l’exèrcit blanc que van fugir a França després de l’ensulsiada. Un noble consumit per l’enyorança dels seus estats i el ressentiment contra la xurma que els hi havia pres. Un home a qui, malalt de despit, havien acabat de matar els tròpics.
 

Per camins atzarosos, vaig descobrir que Rohnstad, en canvi, era un comerciant que havia arribat encara jove a l’illa, s’havia establert a St.Denis i s’havia casat amb una filla de la bona societat reunionesa. Res fa sospitar que s’hi estigués a contracor i que, arribada l'hora, trobés llastimós el fer-se soterrar sota el Piton d'Anchaing.
 

La porta del paradís, diu una imatge preciosa de Heinrich Von Kleist, s’ha tancat a la nostra esquena i caldrà donar la volta sencera al món per veure si està oberta per l’altre costat. Em conforta pensar que Rohnstad va fer la travessa i  va trobar que el pas li era franc.